La moixa Quiti
(a partir d’una idea d’Asunción Parrón)
Vet aquí que una vegada hi havia una moixa que nomia Quiti. Era molt eixerida i li agradava molt jugar, però no li agradava gens encalçar ratolins. És per això que una vegada una rateta va voler fer-se amiga seva. La rateta cridava:
– Quiti! Quiti!
Però la moixa no la sentia, o feia veure que no la sentia. Tant se val! Però el cas és que la rateta va decidir escriure-li una carta i la va ficar dins un sobre. Però ai! Damunt el sobre la rateta va escriure «Citi» en lloc de «Quiti» i, és clar, quan la moixa la va veure, es va pensar que no era per a ella i no va obrir el sobre.
La rateta no se’n podia avenir, que la moixa no hagués tengut gens d’interès ni tan sols a obrir el sobre. Estava enfadada, contrariada, disgustada… Llavors va passar un nin que era amic seu i en veure la rateta tan trista li va demanar què li passava. La rateta li ho va contar i el nin es va adonar que la rateta no havia sabut escriure bé el nom de la moixa. Li va explicar bé a la rateta com s’escriu «Quiti» i la va convidar a la seva escola per a aprendre a escriure més bé.
– Si estàs ben amagada darrere la biblioteca, ningú no et veurà, i si escoltes bé i mires bé, podràs aprendre totes les lletres– li digué.
La rateta va estar molt contenta. Va escriure «Quiti» al sobre i el tornà a deixar a la porta de ca la moixeta. Aquesta vegada na Quiti sí que va obrir el sobre. Li agradà molt la idea de ser amiga de la rateta i la va anar a cercar a ca seva per a parlar amb ella.
Ara totes dues juguen juntes una estona cada dia i a vegades també hi va el nin i juguen tots tres plegats.
Ah! La rateta va anar uns quants dies a l’escola i ara ja sap escriure molt bé.
