Una vegada valorats els avantatges i els inconvenients d’anomenar les lletres d’una manera o d’una altra, a Ansa per ansa ens hem decidit per anomenar cada consonant associant-la a una paraula clau. Així ens referim a «la lletra de pa», «la lletra de tia», etc. Però no voldríem que es prengués com una opció tancada i única, sinó que cada mestre valoràs per ell mateix els avantatges i inconvenients de les altres opcions en relació amb el seu grup. Hem de tenir en compte que per a un grup o per a un infant concret la paraula clau pot ser una altra: el seu nom, el del seu poble, el nom del seu ca…
Hi ha diverses possibilitats d’anomenar les lletres:
- Anomenar cada lletra pel seu nom convencional (a, be, ce, de, efa, etc.)
- Fer només el so de la lletra ([a], [b], [s] …).
- Anomenar cada lletra fent referència a una paraula clau que tengui sentit per als infants.
Totes tenen avantatges i inconvenients. Passem a analitzar-los.
- El principal avantatge d’anomenar les lletres pel seu nom convencional és que és així com s’anomenen les lletres fora de l’escola. L’inconvenient més gran és que no és regular. Diem be però efa i no fe. Per altra banda, pot produir una lectura errònia com teia per tia per exemple. A més, és un nom en principi buit de significat, que l’infant no relaciona amb res viscut.
- Si anomenam la lletra pel seu so, l’avantatge és la simplicitat. S’associa la lletra a un sol so, no a una paraula. Però és molt difícil que el mestre mateix, tot i anar molt alerta, no posi una vocal neutra darrere cada consonant oclusiva ([p], [t], [k], [b], [d], [g]). En aquest cas hi hauria el mateix perill que abans: que llegissin p[ə]ou en comptes de pou. Un altre inconvenient és que de vegades la lletra correspon a diferents sons i només se l’anomena amb un d’ells. També és un nom poc significatiu i l’infant no l’associa a res viscut.
- Si anomenam cada lletra fent referència a una paraula clau, els inconvenients són:
- La paraula clau té molta força. És possible que algun infant quan vegi la p dins una paraula digui pa i llegeixi paou per pou.
- Quan hi ha dues consonants a la paraula clau, s’hi afegeix un altre problema. Per exemple, si anomenam la b com la lletra de bota és possible que un infant llegeixi tou en comptes de bou o t[ə]u per beu.
- A fora de l’escola no és coneguda amb aquest nom perquè pertany a un codi restringit de l’aula. Quan un infant diu «la lletra de pa» molta de gent no l’entén.
Els avantatges són:
- Que es pot associar cada lletra a una paraula o cosa que l’infant coneix bé o que, fent una sèrie d’activitats, podem aconseguir que conegui bé.
- Que la imatge d’aquesta paraula clau ens pot servir com a punt de referència perquè els infants puguin trobar altres paraules amb el mateix so i com a ajuda per a l’ortografia arbitrària, perquè s’associa un mateix so amb dues grafies o diferents sons amb la mateixa grafia.
