En ensenyar de llegir i escriure en català —i passa més o menys el mateix en totes les llengües que tenen un codi d’escriptura fonètic— ens trobam que no hi ha una relació exacta entre allò que diem i allò que escrivim.
Per una banda, els sons que produïm en parlar no són més que realitzacions dels fonemes de la llengua. Els fonemes són les unitats mínimes distintives, que no tenen significació per elles mateixes, però que provoquen canvis de significat si els commutam a dins una paraula. Per exemple, la paraula puc està formada per tres fonemes: /p/, /u/ i /g/. Si commutam qualsevol dels tres per altres fonemes, tendrem un canvi de significat: ruc, pac, pus. Però quan un mallorquí pronuncia aquesta paraula parlant normalment, el que realment diu és “pup passar”, “pub beure”, “put treure”, “pud dormir”, “pug guanyar”, “pun nedar”, “pum menjar”, “puf foradar”, “puv veure”, “pull llevar”, “pur rentar”, “puc cosir”, etc. (G. BIBILONI, El català de Mallorca). La realització del fonema /g/ ha canviat, però no el significat de la paraula.
Els sons possibles d’una llengua són molts i depenen de les característiques físiques dels parlants, dels seus hàbits articulatoris, del seu dialecte… En canvi, els fonemes d’una llengua són sempre un nombre determinat. En el cas del català, vuit fonemes vocàlics —/a/, /e/, /ə/,/i/, /ɔ/, /o/, /u/— i vint-i-un fonemes consonàntics —/p/, /b/, /t/, /d/, /k/, /g/, /f/, /v/, /s/, /z/, /ʃ/, /ʒ/, /m/,/n/, /ɲ/, /l/, /ʎ/, /ɾ/, /r/, /j/, /w/–, encara que hi ha discrepàncies entre els lingüistes sobre si /t͡s/, /d͡z/, /t͡ʃ/, /d͡ʒ/ són un sol fonema africat o una combinació de dos fonemes. Per raons pràctiques, de cara a l’aprenentatge de la relació so-grafia, nosaltres ens hem decantat per considerar-los una combinació de dos fonemes. (Vegeu els quadres Vocalisme de les Illes Balears i Sistema consonàntic de les Illes Balears).
Per altra banda, no hi ha una relació exacta entre fonemes i grafies. Tenim 26 lletres i 8 dígrafs en català per a representar els 29 fonemes, però la fixació ortogràfica s’ha fet tenint en compte no només els hàbits dels parlants de la comunitat lingüística (per exemple quan s’ha acordat escriure sap amb p, encara que representa el fonema /b/ que trobam a sabem, sabia, sabré…) sinó també les varietats dialectals i la tradició de la llengua escrita, responsable de moltes convencions ortogràfiques.
Sabem que llegir és interpretar un text, un procés interactiu entre aquest i el lector, que aporta els seus coneixements i les seves estratègies per a comprendre’l. A la base d’aquests coneixements imprescindibles, pel que fa a les llengües de codi fonètic, hi ha la consciència fonològica i la relació entre sons i grafies. Per tal d’assolir la mecànica de llegir i escriure, per tant, haurem de considerar dos objectius principals:
- La reflexió sobre la tira fònica i el desenvolupament de la consciència fonològica.
- L’adquisició de les correspondències entre fonemes i grafies.
